El pintor de l’etern somriure

Lorenzo Ramírez ha sigut un dels grans artistes de Castelló, un pintor prolífic que va buscar nous reptes en la seua carrera

Primer de tot, saber. Més tard, voler. I, finalment gosar. Aquests tres passos són imprescindibles per a tot aquell que busqui amb especial afany crear. Resultarà una mica pretensiós dir que hi ha persones que estan en possessió d’una llavor de gràcia i que els van concedir el do de la portentosa imaginació. No obstant això, la clau de l’èxit no resideix únicament en aquesta fórmula.

Per aconseguir aquest punt de màxima expressió cal ser inquiet, curiós i atrevit —la por al fracàs o al ridícul mai van ser bons consellers—. Per ser honests, sense aquesta mica d’il·lusió per buscar nous llenguatges, la vida seria molt més avorrida.

Partint d’una sèrie de reflexions pròpies sobre l’esdevenir d’un artista, la seua evolució o involució —segons la persona—, he arribat a tenir la certesa que per seguir enamorant i sorprenent han de deixar de banda els seus temors, han d’abandonar els prejudicis que poguessin pesar-los massa i han de buidar la seua ment de qualsevol tipus de pretensió. Dit d’una altra manera, necessiten alienar-se, deslligar-se per complet del seu ‘jo’ i veure, en perspectiva, qui són i on són; i qui volen arribar a ser i on volen arribar. Un cop resolt aquest procés, la durada varia depenent de la persona, l’artista pot sentir-se lliure per explorar nous fronts. Seguirà sent ell mateix, però amb la ment molt més clara i amb un repte per davant. Qualsevol aficionat a l’èpica sap que un heroi no pot rebutjar tal empresa, és més, se sent estranyament atret per descobrir quines noves aventures pot experimentar.

CURIOSITAT

«La curiositat va matar al gat», diu el refranyer popular. Jo dic que la curiositat és una de les virtuts de l’ésser humà. Curiositat per aprendre, curiositat per enriquir la ment, curiositat per desvetllar un misteri… La vida, i tot el que en ella resideix, és un petit joc de trencaclosques que fem i desfem al nostre gust. Segons les decisions que prenem s’obren o tanquen portes que ens evoquen contes fantàstics, instants fugaços o moviments incerts. La clau per entendre aquests missatges que rebem està en saber-los interpretar. Al final, tot es basa en un complex procés en el qual expressem i compartim. Per a això, i des del principi dels temps, l’ésser humà ha necessitat d’una sèrie d’eines. Les arts i les lletres o la música són el mitjà, la raó de ser per a molts de nosaltres. En el meu cas, sense aquestes meravelles res tindria sentit. Una cosa semblant li succeïa a Lorenzo Ramírez.

ARTISTA INQUIET, FELIÇ

Des que vaig conèixer a Lorenzo vaig aconseguir ser partícip de les seues inquietuds, vaig veure com anava desenvolupant a poc a poc un camí cap a l’abstracció pictòrica i com va saber expressar-se en el mateix camp —una cosa que no tots aconsegueixen, no cal dir-ho—. Aquest trajecte, que al principi ens pogués semblar massa fàcil i, fins i tot, avorrit, va ser un constant anar i venir, un cúmul de circumstàncies provocades, ni més ni menys, que per la seua il·lusió.

Aquesta il·lusió de la que parlo és una il·lusió per seguir sorprenent a l’espectador, per fer-nos veure el seu excepcional domini de la tècnica, per tenir la capacitat d’aprofundir en els racons més inaccessibles del món de l’art. I és que Lorenzo va saber forjar-se un nom en el panorama artístic castellonenc per la seua serietat, coherència pictòrica i aquest particular brillantor dels seus ulls que vèiem (que veiem encara) quan estava immers en aquest acte de pura felicitat: pintar.

Amb un simple traç —calculat, això sí, en la seua ment— Lorenzo Ramírez era capaç de dibuixar una figura, un rostre, un paisatge. No li calia res més. Va depurar tant el seu dibuix que amb dos o tres línies —i fins i tot menys— en tenia prou. Aquells paisatges «porcarians» de la seua època jove deixaven ben clar que en això de la pintura era, és i seguirà sent tot un mestre. El control que Lorenzo posseïa amb el pinzell li va donar ales per deixar volar la seua imaginació. A més, i com deia al principi, la grandesa de Lorenzo Ramírez radicava en atrevir-se a deixar volar aquesta imaginació prodigiosa. No tots són capaços de fer el que realment necessiten fer i volen fer. Els seus últims treballs són un gran exemple d’això que dic. Així mateix, una altra de les claus per entendre els seus projectes més recents és la pròpia diversió. Lorenzo Ramírez es divertia com mai pintant el que sentia, el que realment li venia de gust. Davant això, jo em llevo el barret i somric. Descansa en pau, estimat.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *